Un año después de nuestra entrada en la CEE, actual UE, de la que celebramos el 30 aniversario, se creó, por la iniciativa de la asociación estudiantil AEGEE, el programa Erasmus. Es un placer para nosotros saber que este proyecto, que próximamente llegará a los 3 millones de personas que se han movido por todo el territorio europeo tiene un padrino español, Manuel Marín, comisario de asuntos sociales, de ocupación y educación entre 1986 y 2989 en la Comisión que presidió Jacques Delors, famoso por el informe que lleva su nombre y que la Unesco logró como propio "La educación encierra un tesoro".
Con esta introducción, y para hacer posible la idea del fondo que impregnó la fundación de la UE, de ser, antes que nada, ciudadanos europeos, de querer a Europa como parte de nuestro sentimiento nacional, se entendió que esto solamente es posible desde el conocimiento, aceptación y complicidad. Justamente el proyecto Erasmus primero, el Sócratas y después el Erasmus+ (plus) ahora, es en estos puntos donde se tienen que demostrar efectivos y más necesarios que nunca, parece que el espíritu europeo esté poniéndose en duda.
Hace 29 años desde que esta en marcha el proyecto Erasmus y todos tenemos amigos, conocidos... que han participado de alguna manera en este. Nuestro centro, con un claro espíritu europeísta, no sólo participaron profesores en los primeros años, sino que actualmente estamos integrados en Erasmus+ desde el curso 2014 al 2016, y el proyecto Comenius (desde el 2001 hasta el 2016).
Así pues, por tal de hablar de este proyecto, hemos pensado que es mucho mejor pedir a los participantes que nos expliquen de primera mano sus experiencias.
¡Aquí van!
Un
any després de la nostra entrada a la CEE, actual UE, de la qual
celebrem el 30 aniversari, es creà, per iniciativa de l’associació
estudiantil AEGEE, el programa Erasmus. És un plaer per a nosaltres
saber que aquest projecte, que pròximament arribarà als 3 milions
de persones que s´han mogut per tot el territori europeu, té un
padrí espanyol, en Manuel Marín, comissari d’afers socials,
ocupació i educació entre 1986 i 1989 a la Comissió que presidí
en Jacques Delors, famós per l’informe que porta el seu nom i que
la Unesco va assolir com a propi “L’educació tanca un tresor”.
Amb aquest marc d’entrada, i per fer possible la idea de fons que impregnà la fundació de la UE, de ser, abans de res, ciutadans europeus, d’estimar Europa com a part del nostre sentiment nacional, es va entendre que això només és possible des del coneixement, l’acceptació i la complicitat. Justament el projecte Erasmus primer, el Sòcrates després i l’Erasmus+ (plus) ara, és en aquests punts on s’han demostrat efectius i més necessaris que mai, ara que sembla que l’esperit europeu estigui posant-se en dubte!
Fa 29 anys des que està en marxa el projecte Erasmus i tots tenim amics, coneguts… que han participat d’alguna manera en l’Erasmus. El nostre centre, amb un clar esperit europeista, no té tan sols professors que en el seu moment van participar en els primers Erasmus, que anaven dirigits a alumnes universitaris, sinó que actualment estem integrats en Erasmus+ des del curs 2014 al 2016 i el projecte Comenius (des del 2001 fins al 2006).
Així doncs, per tal de parlar d’aquest projecte, hem pensat que és molt millor demanar als participants que ens expliquin de primera mà les seves experiències.
Aquí van!
Amb aquest marc d’entrada, i per fer possible la idea de fons que impregnà la fundació de la UE, de ser, abans de res, ciutadans europeus, d’estimar Europa com a part del nostre sentiment nacional, es va entendre que això només és possible des del coneixement, l’acceptació i la complicitat. Justament el projecte Erasmus primer, el Sòcrates després i l’Erasmus+ (plus) ara, és en aquests punts on s’han demostrat efectius i més necessaris que mai, ara que sembla que l’esperit europeu estigui posant-se en dubte!
Fa 29 anys des que està en marxa el projecte Erasmus i tots tenim amics, coneguts… que han participat d’alguna manera en l’Erasmus. El nostre centre, amb un clar esperit europeista, no té tan sols professors que en el seu moment van participar en els primers Erasmus, que anaven dirigits a alumnes universitaris, sinó que actualment estem integrats en Erasmus+ des del curs 2014 al 2016 i el projecte Comenius (des del 2001 fins al 2006).
Així doncs, per tal de parlar d’aquest projecte, hem pensat que és molt millor demanar als participants que ens expliquin de primera mà les seves experiències.
Aquí van!
A year after our entry into the EEC, now the EU, which celebrated the 30th anniversary, it was created on the initiative of the student association AEGEE, the Erasmus program. It is a pleasure for us to know that this project, which will soon reach the 3 million people who have moved across the European territory has a Spanish sponsor, Manuel Marin, Commissioner for social affairs, employment and education between 1986 and 2989 the Commission chaired by Jacques Delors, famous for the report that bears his name and that Unesco itself managed as "the treasure Within".
With this introduction, and to make possible the idea of the background that permeated the foundation of the EU, to be, above all, European citizens want Europe as part of our national feeling, it was understood that this is only possible from the knowledge, acceptance and complicity. Just the Erasmus first, and then the Erasmus Sócratas + (plus) now is at these points where you have to prove effective and more necessary than ever, project appears that the European spirit is now in question.
29 years since this started the Erasmus project and we all have known ... friends who have participated in some way in this. Our center, with a clear pro-European spirit, not only participated teachers in the early years, but we are currently integrated into Erasmus + from year 2014 to 2016, and the Comenius project (from 2001 to 2016).
So, for that to talk about this project, we thought it's much better to ask participants to tell us their experiences firsthand.
Here they are!
EXPERIENCIA 1→ Deborah Boglio
La
primavera del 1994 assití a una reunión informativa en mi facultad
sobre las becas Erasmus. No sabía gran cosa, ya que hacía poco que
existian, y además yo era de la primera promoción de Humanidades de
la Universidad Pompeu Fabra, así que nadie había podido disfrutar
antes. Me pareció un recurso muy interesante, ya que ofrecía
la posibilidad de pasar 6 mesos en el estrangero con una plaza
universitaria en el país garantizada, y al volver, convalidaban las
asignaturas cursadas en el estrangero. . Además, no hacía falta
pagar matrícula en la otra identidad y daban un dinero mensual para
poder afrontar las diferencias de coste de la vida entre un país y
otro. Fue la primera vez que tuve conciencia de mi identidad europea
y de la existencia de la unión monetaria, ya que tuve que cobrar la
beca en Ecus!!! Una moneda que nunca había circulado en forma de
billete pero sí a través de bancos y cajas.
No
dudé en ningun momento en pedir la beca ya
que quería mejorar mi conocimiento sobre el inglés y me emocionaba
el hecho de irme de casa. Sin
embargo, sabia que el proceso de selección sería duro ya que había
6 plazas para 80 personas. Afortunadamente, me adjudicaron una plaza
a una universidad de Londres pero al ver que dos amigas mías tmabién
habían obtenido la plaza en Londres, aunque en otra universidad,
tenía claro que no aprovecharía la plaza. Mi decisión en ese
momento fue cambiar la plaza con otra persona de la promoción a la
que le habían adjudicado una beca en París. Dicho y hecho!!
A
finales de septiembre me fui hacia Saint Denis, donde se encuentra la
Universidad París VIII. Me establecí en una residencia
universitaria de la zona y allí pude conocer muchos estudiantes
Erasmus de toda Europa, además de los estudiantes franceses. En
medio año había mejorado notablemente mi francés pero también el
inglés y había aprendido italiano y algo de portugés!! Para una
persona amante de las lenguas, eso era un paraíso.
En
cuanto a la universidad, yo seguía cursos de literatira comparada
que encontré muy interesantes. Me sorprendió como era de cerca los
profes a los alumnos. Recuerdo que la primera sesión de clase nos
daban su teléfono particular para poder llamar en caso de duda.
También pude vivir una huelga general que duró 1 mes!!!
Cuando
en el mes de abril tuve que volver a casa, me costó mucho. Me había
acostumbrado a vivir sola y en un ambiente de estudiantes muy alegre.
Gran parte de nosotros decidimos prorrogar la beca un año más a
pesar de haber terminado la carrera. Afortunadamente fue possible y
pude empezar el doctorado en la misma universidad. Eso sí, el
segundo año me trasladé al centro de París en un estudio. Me
integré mucho más en la ciudad y empecé a hacer amistades fuera
del ámbite académico ya que también empecé a trabajar en un
restaurante de comida rápida (este segundo año ya no tenía beca,
sólo había disfrutado de matriculación gratuita). Después de este
segundo año volví a vivir unos meses en Barcelona pero al cabo de 8
meses ya volvía a tener la necesidad de viajar y fui a Italia, donde
me quedé 8 años.
Que
buenos recuerdos!!! Y tantos reduerdos porque lo que yo soy es parte
de estos dos años pasados en París. Mis mejores amigos todavía son
las personas que conocí en 1995, un grupo de amistades amantes de
Europa, las lenguas y viajar.
EXPERIÈNCIA 1→ Deborah Boglio
La
primavera del 1994 vaig assistir a una reunió informativa a la meva
facultat sobre les beques Erasmus. No en sabia gran cosa ja que feia
molt poc que existien i a més jo era de la primera promoció
d’Humanitats de la Universitat Pompeu Fabra, així que ningú abans
en aquella universitat n’havia gaudit. Em va semblar un recurs molt
interessant ja que oferia la possibilitat de passar 6 mesos a
l’estranger amb una plaça a la universitat del país garantida i,
en tornar, convalidació de les assignatures cursades a l’estranger.
A més, no calia pagar matrícula a l’altra entitat i es donaven
uns diners mensuals per fer front a les diferències del cost de la
vida entre un país i altre. Va ser la primera vegada que vaig tenir
consciència de la meva identitat europea i de l'existència de la
unió monetària ja que vaig cobrar la beca en Ecus!!! Una moneda que
mai no va circular en forma de bitllet però sí a través de bancs i
caixes.
No
vaig dubtar gens en demanar la beca ja que volia millorar el meu
coneixement de l’anglès i m’emocionava el fet de marxar de casa.
Tanmateix, sabia que el procés de selecció seria dur ja que hi
havia 6 places per a 80 persones. Afortunadament, em van adjudicar
una plaça a una universitat de Londres però en veure que dues molt
bones amigues meves també havien obtingut la plaça a Londres, tot i
que en una altra universitat, vaig tenir clar que no aprofitaria la
plaça. La meva decisió en aquell moment
va ser canviar la plaça amb una altra persona de la promoció a qui
li havien adjudicat una beca a París. Dit i fet!!
A
finals de setembre vaig marxar cap a Saint Denis, on es troba la
Universitat Paris VIII. Vaig establir-me en una residència
universitària de la zona i allà vaig poder conèixer molts
estudiants Erasmus d'arreu d'Europa, a més dels estudiants
francesos. En mig any havia millorat notablement el meu francès però
també l'anglès, i havia après italià i una mica de portuguès!!
Per una persona amant de les llengües això és el paradís.
Pel
que fa a la universitat, jo seguia cursos de literatura comparada que
vaig trobar molt interessants. Em va sobtar com eren de propers els
profes als alumnes. Recordo que la primera sessió de classe ens
donaven el seu telèfon particular per poder trucar-los en cas de
dubte. I també vaig poder viure una vaga general que va durar 1
mes!!!
Quan
al mes d'abril vaig haver de tornar a casa, em va costar molt.
M'havia acostumat a viure sola i en un ambient d'estudiants molt
alegre. Gran part de nosaltres vam decidir prorrogar la beca una any
més tot i haver acabat la carrera. Afortunadament va ser possible i
vaig poder començar el doctorat a la mateixa universitat. Això sí,
el segon any em vaig traslladar al centre de Paris en un studio. Em
vaig integrar molt més en la ciutat i vaig començar a fer amistats
fora de l'àmbit acadèmic ja que també vaig començar a treballar
en un restaurant de menjar ràpid (aquest segon any ja no tenia beca,
només havia gaudit de matriculació gratuïta). Després d'aquest
segon any vaig tornar a viure uns mesos a Barcelona però al cap de 8
mesos ja tornava a tenir la necessitat de viatjar i vaig anar a viure
a Itàlia, on m'hi vaig quedar 8 anys.
Quins
bon records!!! I tan records perquè allò que jo sóc és part
d'aquests dos anys passats a Paris. Els meus millor amics encara son
les persones que vaig conèixer al 1995, un grup d'amistats amants
d'Europa, les llengües i viatjar.
In the spring of 1994 I attended a briefing at my faculty on Erasmus
. No big deal because I knew that there was very little and I was
also the first promotion of Humanities at the University Pompeu Fabra
, so nobody had enjoyed before at that university . I found a very
interesting because it offered the opportunity to spend six months
abroad with a place at the university of the country and guaranteed
in return, recognition of courses taken abroad. In addition, there
was no need to pay tuition and other banks were given money monthly
to deal with the cost of living differences between one country and
another . It was the first time I was aware of my identity and the
existence of European monetary union as I receive the grant ECU !!! A
coin that never circulated as a ticket but through banks .
I didn't hesitate at
all to ask for the scholarship because I wanted to improve my
knowledge of English and the fact I was delighted to go home .
However, he knew that the selection process would be tough because
there were 6 people to 80 people . Fortunately , I was awarded a
place at a university in London but see that two very good friends of
mine had also obtained the place in London , but at another
university , I had no clear advantage of the place. My decision at
that time was to change the place with another person of the
promotion who had been awarded a scholarship in Paris . Said and done
!!
In late September I
went to Saint Denis, where the University of Paris VIII. I
established myself in a university residence in the area and there I
could see many Erasmus students from all over Europe, in addition to
French students . In half a year had significantly improved my French
but English, and had learned Italian and some Portuguese !! For a
person lover of languages this is paradise.
As for college, I
continued comparative literature courses that I found very
interesting. I was surprised as they were coming from the teachers to
the students . I remember the first class session gave us his home
phone so you can call them in case of doubt . And I could live a
strike that lasted one month !!!
When the month of
April I had to go home , I had a hard time . I had become accustomed
to living alone and in an atmosphere of cheerful students . Most of
us decided to extend the scholarship a year despite having finished
the race. Fortunately it was possible and could start his PhD at the
same university . However, the second year I moved to the center of
Paris in a studio . I much more integrated into the city and I
started making friends outside academia as well I started working in
a fast food restaurant (the second year had no scholarship , had
enjoyed only registration free) . After this second year I went back
a few months to live in Barcelona but after eight months have already
returned to the need to travel and went to live in Italy, where I I
was eight years old.
What good memories
!!! And so what I am because memories are part of two years spent in
Paris . My best friends are still people who I met in 1995 , a group
of friends who love Europe, languages and travel.
EXPERIENCIA 2→ Ingrid Nicolau
Todo comenzó el último año de la licenciatura de Bioquímica cuando me empecé a preguntar sobre qué futuro me esperaba después de mis estudios universitarios. Un día hablando con una amiga sobre cuál era nuestra perspectiva laboral me comentó que se quería apuntar a las becas Leonardo. Recordaba que en la universidad nos habían dado información así que fui a la secretaría de la UAB para informarme mejor. Dicho y hecho, llené todos los documentos que me pidieron y comenzó el proceso de selección.
Durante el proceso debían seleccionar el país y elegí Inglaterra. El motivo principal fue poder mejorar mi inglés, pensé que sería una buena oportunidad para dejar la vergüenza a un lado y empezar a hablar sin miedo a hacerlo mal.
Al cabo de unas semanas recibí una llamada al teléfono fijo y oí las palabras: «Ingrid estás seleccionada, tu destino es el pueblo de Loughborough en Inglaterra». Tanto punto voy asimilarlo empecé a prepararlo todo para el viaje.
Loughborough es un pueblo de las East Midlands, cerca de Nottingham. Una vez aterricé me estaba esperando mi familia de acogida. En Dave y Jane. Vivía con ellos dos y una chica china, en una caseta en el límite de la ciudad. Al principio fue muy emocionante pero a la vez sentía desazón. Sin embargo estaba segura de que todo iría muy bien. Y así fue, al principio nos tuvimos que adaptar todos juntos pero a medida que pasaban los días, la confianza crecía y se creó un vínculo muy especial entre nosotros.
Aún recuerdo el primer día, nos llevaron a la universidad de Loughboroug para empezar el curso intensivo de inglés que duró 1 mes. Allí conocí nuevos compañeros de Francia y Alemania. Todos comenzamos Leonardo el mismo mes.
Durante ese mes nos asignaron las empresas o instituciones donde iríamos a trabajar. Me asignaron una plaza en el departamento de Biología Molecular en el centro de investigación AstraZeneca, ubicado en Loughborough. Una vez acabado el curso de inglés empecé a trabajar y allí también conocí mucha gente. Entre ellos la Cindy, la investigadora que me enseñaba cómo debía hacer mi trabajo. Aprendí mucho pero también pasé muchos nervios. Todavía recuerdo las dos presentaciones orales que hice y me tiemblan las piernas. Aunque son estas las experiencias que te hacen crecer.
Pero no todo fue trabajar. Durante los 5 meses conocí mucha gente del trabajo pero también otros «Leonardos» con quien compartí grandes momentos.
Normalmente nos reuníamos catalanes, franceses y alemanes en un bar del pueblo sobre las 20 de la noche después de la cena con la familia. Era un buen momento para intercambiar experiencias, emociones y explicarnos el día a día. Recuerdo aquellos momentos con mucha añoranza.
Cuando pienso en el «Leonardo» pienso en qué suerte tuve de poder disfrutar de esta experiencia. Pienso que no sólo conseguí mi objetivo, mejorar el inglés y tener una experiencia laboral en otro país, sino que fue una experiencia personal fantástica que recomiendo.
EXPERIÈNCIA 2→ Ingrid Nicolau
Tot
va començar l'últim any de la llicenciatura de Bioquímica quan em
vaig començar a preguntar sobre quin futur m'esperava després dels
meus estudis universitaris. Un dia parlant amb una amiga sobre quina
era la nostra perspectiva laboral em va comentar que es volia apuntar
a les beques Leonardo. Recordava que a la universitat ens havien
donat informació així que vaig anar a la secretaria de la UAB per
informar-me millor. Dit i fet, vaig omplir tots els documents que em
van demanar i va començar el procés de selecció.
Durant
el procés havies de seleccionar el país i vaig triar Anglaterra. El
motiu principal va ser poder millorar el meu anglès, vaig pensar que
seria una bona oportunitat per deixar la vergonya a un costat i
començar a parlar sense por a fer-ho malament.
Al
cap d'unes setmanes vaig rebre una trucada al telefon fixe i vaig
sentir les paraules: «Ingrid estàs seleccionada, el teu destí és
el poble de Loughborough a Anglaterra». Tant punt vaig assimilar-ho
vaig començar a preparar-ho tot pel viatge.
Loughboroug
és un poble de les East Midlands, a prop de Nottingham. Un cop vaig
aterrar m'estava esperant la meva família d'acollida. En Dave i la
Jane. Vivia amb ells dos i una noia xinesa, en una caseta al límit
de la ciutat. Al principi va ser molt emocionant però alhora sentia
neguit. Tot i això estava segura que tot aniria molt bé. I així
va ser, al principi ens vam haver d'adaptar tots plegats però a mida
que passaven els dies, la confiança creixia i es va crear un vincle
molt especial entre nosaltres.
Encara
recordo el primer dia, ens van portar a la universitat de Loughboroug
per començar el curs intensiu d'anglès que va durar un mes. Allà
vaig conèixer nous companys de França i Alemanya. Tots vam començar
el Leonardo el mateix mes.
Durant
aquell mes ens van assignar les empreses o institucions on aniríem a
treballar. Em van assignar una plaça al departament de Biologia
Molecular al centre d'investigació AstraZeneca, ubicat a
Loughborough. Un cop acabat el curs d'anglès vaig començar a
treballar i allà també vaig conèixer molta gent. Entre ells la
Cindy, la investigadora que m'ensenyava com havia de fer la meva
feina. Vaig aprendre molt però també vaig passar molts nervis.
Encara recordo les dues presentacions orals que vaig fer i em
tremolen les cames. Tot i que són aquestes les experiències que et
fan crèixer.
Però
no tot va ser treballar. Durant els 5 mesos vaig conèixer molta gent
de la feina però també altres «Leonardos» amb qui vaig compartir
grans moments.
Normalment
ens reuníem catalans, francesos i alemanys a un bar del poble sobre
les 20 del vespre després de sopar amb la família. Era un bon
moment per intercanviar experiències, emocions i explicar-nos el dia
a dia. Recordo aquells moments amb molta enyorança.
Quan
penso en el «Leonardo» penso en quina sort vaig tenir de poder
gaudir d'aquesta experiència. Penso que no només vaig aconseguir el
meu objectiu, millorar l'anglès i tenir una experiència laboral a
un altre país, sinó que va ser una experiència personal fantàstica
que recomano.
EXPERIENCE 2→ Ingrid Nicolau
It all started last year of the degree in biochemistry when I started to wonder about what future awaited me after my university studies. One day talking with a friend about what was our job prospects told me he wanted to join Leonardo grants. Remember that the university had given us information so I went to the office of the UAB to inform myself better. Said and done, I filled all the documents they asked me and began the selection process.
During the process had to select the country and I chose England. The main reason was to improve my English, I thought it would be a good opportunity to leave the shame aside and began to speak without fear of getting it wrong.
A few weeks ago I received a call landline and heard the words: "Ingrid is selected, your destination is the town of Loughborough in England." Both point I realized it I started to prepare everything for the trip.
A few weeks ago I received a call landline and heard the words: "Ingrid is selected, your destination is the town of Loughborough in England." Both point I realized it I started to prepare everything for the trip.
Loughborough is a town in the East Midlands, near Nottingham. Once I landed I was waiting for my host family. Dave and Jane. He lived with them two and a Chinese girl in a house on the edge of the city. At first it was very exciting but also felt uneasiness. Yet I was sure that everything would be fine. And so it was, at first we had to fit together but as the days passed, confidence grew and created a very special bond between us.
I still remember the first day we were taken to the University of Loughboroug to begin intensive English course which lasted one month. There I meet new colleagues from France and Germany. We all start the same month Leonardo.
During that month we were assigned to companies or institutions where we go to work. I was assigned a position in the Department of Molecular Biology at AstraZeneca research center, located in Loughborough. Once the English course I started working there and I also met a lot of people. These Cindy, the researcher who had taught me how to do my job. I learned a lot but I also spend a lot of nerves. I still remember the two oral presentations that I made and I shake my legs. Even though these are the experiences that make you grow.
During that month we were assigned to companies or institutions where we go to work. I was assigned a position in the Department of Molecular Biology at AstraZeneca research center, located in Loughborough. Once the English course I started working there and I also met a lot of people. These Cindy, the researcher who had taught me how to do my job. I learned a lot but I also spend a lot of nerves. I still remember the two oral presentations that I made and I shake my legs. Even though these are the experiences that make you grow.
But it was not all work. During the five months I met a lot of people work, but also other "Leonardos" with whom I share great moments.
Normally we met Catalan, French and German to a village pub about 20 pm after dinner with the family. It was a good time to share experiences, emotions and tell us every day. I remember those moments with great nostalgia.
When I think of the "Leonardo" I think about how lucky I was able to enjoy this experience. I not only got my goal, to improve English and have an experience in another country, but it was a fantastic personal experience I recommend.
Normally we met Catalan, French and German to a village pub about 20 pm after dinner with the family. It was a good time to share experiences, emotions and tell us every day. I remember those moments with great nostalgia.
When I think of the "Leonardo" I think about how lucky I was able to enjoy this experience. I not only got my goal, to improve English and have an experience in another country, but it was a fantastic personal experience I recommend.